Un cel que recorda Prizren

Guait per la finestra i em capfic en els meus pensaments. Aquest cel ennuvolat em recorda el cel de Prizren. Sembla que fa fred, encara que la temperatura aquí dins és perfecta.

Com quasi tot, el fred és una qüestió mental, i jo soc molt fort mentalment. Quan fa fred pens en el fum que sortia de les mandonguilles¹ de la cafeteria del meu oncle. Vaig servir-ne moltes, en dies tapats com avui. Tenia traça per fer de cambrer. Si no hagués estat futbolista, potser ara tendria un restaurant. El record de les mandonguilles del meu oncle m’escalfa l’ànima. És el primer any que ha fet fred des que soc a l’illa.

*

Es fa estrany aquest trajecte amb el bus en silenci. Reconec que és un descans no haver d’aguantar la música d’en Mojica. De tant en tant m’agrada el que posa, però tot té el seu lloc i el seu moment. Avui no és dia d’alegres ritmes llatins. El temps no acompanya. La situació no acompanya. Tot i això, dubt que ens beneficiï tot aquest silenci. Tant de bo Moji posàs música per rompre aquesta tensió.

*

Em complau el caos d’un vestuari moments abans de començar un partit. Renou de tacs per amunt i per avall. Gent que no sap on ficar-se. Crits i conjures per llevar-se els nervis de sobre. En una d’aquestes, aprofitant que no hi ha entrenadors a la vista, la veu del Pichu s’eleva per damunt del rebombori: tenemos que ganar a los etarras de mierda. El mir, obr les mans i tir el cos cap endarrere per fer-li veure que no pot dir aquestes burrades. Es fútbol, em contesta. Sé perfectament que el seu esclat no té res a veure amb el futbol, de la mateixa manera que quan Espanya no admetia els passaports kosovars no tenia res a veure amb Kosovo. Just ara fa dos anys que ho han canviat i puc retrobar-me amb la família molt més sovint. Se m’acosta el Pichu. Ell també és família. Ens abraçam. Te voy a enseñar lo que es fútbol, li dic a cau d’orella. Em sent preparat.

*

Arranc a córrer el més ràpid que puc amb aquestes cames que Déu m’ha donat. Quines cames que tenc. No hauria d’haver estat futbolista. A la meva dreta hi ha un buit immens. Esper que en Sergi m’hagi vist. Mira’m. Mira’m. Mira’m, que soc fàcil de veure. Ara hauria de frenar. Em costa moltíssim, frenar-me. Amb aquest cos jo hauria de ser cambrer. Hauria de servir mandonguilles a la cafeteria del meu oncle. Potser hauria d’estar servint les meves pròpies mandonguilles a un restaurant que portés el meu nom. Però soc molt fort mentalment. Per això puc assolir tot el que em proposi, tot i els meus defectes. Tot i les meves limitacions. He aconseguit frenar aquest cos fort i gegantí que posseesc. Si m’hagués aturat una mil·lèsima més tard, la pilota m’hauria quedat curta. Però no. M’ha quedat bé. Ara, després del meu control, és una pilota perfecta.

No pensis. No pensis. No pensis.

Encara que soc molt fort mentalment, jug millor quan no hi pens.

*

Quaranta putes sagrades. És increïble. Per un puto dia que havíem començat bé. Som més dolents que el pebre. És que no me’n puc avenir. No me’n puc avenir. Dreqin e ndyrë.

*

Passetes curtes i ràpides. Passades llargues i lentes. Un bot enmig del silenci. Tot pot passar durant aquest bot. L’aigua rellisca per la meva cara. Aficionats ajupits que anticipen el gol. Ho fan per agafar força. Volen que l’alegria els agafi preparats. Els paraigües oberts apunten cap a mi. No puc veure’ls les cares. No vull decebre’ls. Em sabria tant de greu. Els qui no miren no saben que el porter no s’ha vençut. Amaga amb llençar-se cap a l’esquerra, però jo sé que ho farà a la seva dreta. Sé que me l’aturarà. Aquesta vegada, el bot m’ha quedat curt. O per ventura se m’ha fet llarg. Esclata un gran soroll apagat. Sí, he tengut massa temps per pensar.

La pilota impacta contra els guants del porter i surt disparada cap a la meva dreta. La pilota queda morta. Si no m’atur a lamentar la meva errada, si soc fort mentalment, tendré el segon gol al meu abast. Encara sort d’aquestes cames llargues que no són de futbolista.

*

Hi ha un dit albanès que diu «quan beguis aigua, recorda la font». S’utilitza per fer-nos present que hem de ser agraïts amb tots els que han fet possible que gaudim de les coses més senzilles, com ara refrescar-nos amb una mica d’aigua.

Han hagut de passar moltes coses perquè jo sigui aquí, a les portes de marcar el meu gol quaranta-vuit amb la camiseta del Mallorca. Mai no ho he tengut fàcil, però he arribat fins aquí gràcies a les persones que alguna vegada han confiat en mi i a les que no ho han fet. Torn a pensar en el meu oncle, que mai no va creure que pogués ser futbolista i insistí que quedés servint mandonguilles fumejants. Em sent agraït amb totes les persones que varen veure alguna cosa en mi i em portaren primer a Turquia i després a Itàlia, on gairebé sempre feia fred. També amb les que no varen veure-hi res i m’enviaren a aquesta illa que tan bé m’ha tractat. Vull donar les gràcies a les meves famílies. A la família que ara puc veure més sovint, a la del futbol i a les catorze mil persones que en aquest instant exacte m’estimen com no estimen ningú de les seves famílies. D’aquí uns segons tornaran a estimar més als seus fills, als seus pares i a les seves parelles, però ara mateix tots m’estimen més a mi. Puc sentir el seu abric. Els seus millors desitjos m’entren pels porus de la pell. He de fer alguna cosa amb tota aquesta energia que es concentra dins del meu estómac. Aquesta vegada no hi haurà bot. El porter es rendirà abans de temps i jo dispararé fort i decidit a l’altre costat. No em farà falta ni mirar. Faig un tres amb la mà i començ a córrer. Ara sí, pegant botets. Faré tots els botets que facin falta. Els meus companys m’encalcen per abraçar-me. En ve un. En venen dos. Tres. Quatre. Cinc. Sis. Catorze mil companys m’agafen i em fan sentir el seu alè i em fan veure que m’estimen. Avui ja no tornaré a escoltar el silenci. Soc feliç aquí, amb els meus, a una illa on mai fa fred, sota un cel que avui recorda Prizren.

1. ćevapčići: una espècie de pilotes allargades típiques dels països balcànics.